Albert Recio

Continuant el repàs històric de les últimes entrades, avui parlarem de les lluites social del nostre barri. Albert Recio, llicenciat en Economia, professor de la UAB i militant històric del moviments socials és la persona escollida per fer-nos cinc cèntims del passat i el present de les lluites veïnals.

L’entrevista en format original aquí.

Has nascut fora de Catalunya?

No, jo sempre he viscut aquí

Sempre a Barcelona?

Si, jo sóc de Gràcia

Com va acabar a Nou Barris?

Una mica per accident. Jo ja de jove tenia uns ideals d’esquerres, i Gràcia se m’havia quedat petit. Així que amb un amic vam decidir anar a viure fora del barri, i per situacions de la vida vam acabar aquí.

Per què, després de tants anys segueixes vivint aquí?

Nou Barris em va fascinar, era el jo estava buscant.

Et vas quedar per la gent?

I tant, tot el moviment social, la solidaritat, tot això va fer que formés la meva família aquí. Ara no em plantejo tornar a canviar de barri o ciutat, però la vida dóna moltes voltes.

Durant el franquisme hi havia un moviment estudiantil fort?

Si, a partir dels anys 60 comença a revifar tot l’esperit reivindicatiu, suposo que per l’intent del règim de no semblar una dictadura. Diria que al 1968 vaig començar a militar, amb 18 anys.

Què et va portar a militar?

Jo vinc d’una família obrera, encara que mai havien estat afiliats sempre hi havia un sentiment de classe. Junt amb això, l’impacte de la primavera del 68 francesa a les universitats va ser molt forta. També participava en una associació excursionista, i això de fer reunions ho portava molt per la mà. Per tant hi havia tots els ingredients perquè jo comencés aquesta etapa.

Per què ha seguit militant?

Per convicció

Quin canvi hi ha pel districte del franquisme a la democràcia?

A nivell de llibertats hi ha una gran millora, la policia no ve a gairebé a cada assemblea a dissoldre-la. A nivell de polítiques també ha millorat, encara que hi ha coses que demanàvem als anys 70, com una biblioteca pel barri, i encara no ho tenim. Tot i això ha millorat, quan jo vaig arribar el districte estava a mig fer: hi havia molts carrers sense asfaltar, problemes de mobilitat…

Eren legals les assemblees?

Eren legals les Associacions de Veïns, com el sindicat franquista a les fàbriques, que van ser creats a partir dels anys 60 per tal de mostrar la cara amable del règim. L’organització d’aquestes associacions, però, va permetre a molta gent d’esquerres utilitzar aquesta legalitat franquista per introduir les seves idees, i començar a organitzar-se.

A partir de la dècada dels 80 el districte comença a agafar forma, l’administració empara aquest territori de Barcelona?

Jo no diria emparar, les dotacions per equipaments públics són majors, i és clar, en una zona on tot estava per fer si que es va millorar el nivell de vida. El govern socialista sempre guanyava a Nou Barris, per totes les polítiques que feia i el vot històric dels immigrants que van arribar als anys 50. Tot i així, sempre hem hagut de lluitar per les nostres condicions de vida.

En què s’assembla i es diferencia el moviment social actual amb el passat?

A nivell d’estructura no ha variat gaire, seguim fent reunions i ho seguim decidint tot en assemblea. La gent segueix protestant pel que li sembla necessari, i per això quan vam començar a tenir una vida més o menys digna, molta gent va anar deixant de banda la reivindicació social.

Amb la crisi hi hagut un augment de participació?

De participació en les concentracions si, en l’organització no ha variat gaire.

Per què no hi ha una organització forta?

Han creat un sistema on és molt difícil organitzar-se. Tu i tots els que esteu estudiant, esteu atrapats amb els estudis. Els més grans estan atrapats amb la feina. Amb aquesta estructura és molt difícil canviar les coses.

Tens esperances que en les pròximes eleccions municipals es pugi canviar la situació del barri?

Si, sempre es té l’esperança que el nou govern municipal faci les coses bé, però nosaltres seguirem aquí per comprovar que realment es fa bé.

Quina lluita ha significat més per a tu?

És molt complicat de decidir, he estat en totes. Però la lluita dels semàfors va ser una de les que més em va impactar.

La lluita dels semàfors?

Sí, als anys 60-70 tot el tràfic de Valldaura passava per dintre del nostre barri, i ja hi havia hagut molts accidents. Per això vam decidir tallar durant molts dies a les 5 de la tarda el carrer per on passaven els cotxes. Al principi la policia era permissiva, però després al veure que no ens cansàvem van començar a carregar. En aquests episodis és on es demostrava la solidaritat de la gent. Un dia gairebé m’estava a punt d’agafar la policia i a l’instant següent estava prenent una cervesa a casa d’un veí que m’havia agafat cap a dintre de casa seva.

Aquesta solidaritat s’ha perdut?

No tota, en proporció, quan es fan recaptes d’aliments, Nou Barris és el districte que més aporta. Per tant qui menys té, al final és qui més dona, sempre dintre de les seves possibilitats.

Per acabar, un llibre que hagi marcat la teva joventut.

Només un? Per simplificar et diré dos, encara que he llegit molt, i molts m’han marcat en la meva vida. Roig i blanc de Stendhal (Henry Beyle) i el Capital de Marx. Són llibres que encara em van convèncer més de que la meva lluita era la correcta.