No és pobresa, és política municipal (3)

En aquest article parlarem de les conseqüències que té aquesta dura situació pels veïns i veïnes de Nou Barris.

L’experiència de les entitats veïnals constata que la salut dels veïns ha empitjorat, tot i que no

Protesta contra el cierre del CAP de la Guineueta. Felipe Blasco

Protesta contra el cierre del CAP de la Guineueta. Felipe Blasco

poden quantificar-ho per “manca de protocols clars i de sistemes de seguiment”. Es té constància d’un augment de les malalties mentals, ansietat, depressions són el pa de cada dia de molts veïns afectats per la crisi.  La manca de diners fa que famílies dediquin el poc que tenen a cobrir les necessitats bàsiques, com l’alimentació, relegant en últim terme la salut.

La impossibilitat de pagar un dentista ha portat un empitjorament de la salut bucodental. Això també succeeix en la sanitat pública, hi ha hagut un augment de sol·licituds per rebre ajudes per poder pagar els medicaments. “El tancament de llits, llistes d’espera i un menor temps d’hospitalització es tradueix en un increment de cura a la llar”. Això incrementa els gestos familiars, i a la vegada fa que les dones s’hagin d’ocupar dels malalts, ja que el sistema social actual les empeny a fer-ho, sobrecarregant de feina al gènere femení.

Segons un estudi del Síndic de Greuges (2013), la malnutrició infantil a Catalunya és un fet. A les escoles i instituts de Nou Barris hi trobem cada vegada més casos concrets i cada cop més freqüents de nens i nenes que passen gana. Nou Barris és el primer districte en la demanda de beques menjadors. El darrer curs s’han concedit 2700 més beques a Nou Barris que a Sarrià. Això ens dóna una idea de la situació en la que es troba el districte. Entitats com el Banc d’Aliments ajuden a pal·liar aquest greuge, però no té en compte la precarietat energètica. Hi ha gent que rep llegums seques, però no les poden cuinar.

Anuncios

No és pobresa, és política municipal (2)

El passat 3 de novembre els desnonaments que pateix constantment Nou Barris van rebre una cobertura mediàtica més important. 16 desnonaments en un dia no passa a qualsevol lloc. El document de “No és pobresa, és injustícia” analitza amb detall aquesta problemàtica.

Un de cada quatre desnonaments que es van produir a Barcelona l’any 2012, es van portar a terme otrosa Nou Barris. Les solucions per part de l’Ajuntament són totalment insuficients, només “s’ha donat resposta habitacional a un 4,3% de les necessitats”.  Això té unes conseqüències nefastes pels barris, “moltes famílies viuen en condicions d’infrahabitatge”, unes males condicions habitacionals porten a un empitjorament general d’aquella família. En un sol pis hi poden viure moltes més persones del que correspondria. Per una altra banda, veiem molts pisos buits i tapiats. A més a més, l’empobriment dels veïns també porta la degradació de la finca, ja que no es pot pagar el manteniment. Això porta a tensions i a problemes de convivència. El veïnat s’ha recolzat principalment en una entitat per solucionar els seus problemes habitacionals, 500×20. “Fa una tasca cotidiana de seguiment i acompanyament de les persones afectades, i denuncia el degoteig de desnonaments als nostres barris”.

“No és pobresa, és injustícia” denuncien que aquesta situació insostenible, quan a més a més de no saber on dormiràs, tampoc saps si tindràs llum, gas i/o aigua. Actualment és gairebé impossible conèixer l’abast real de la “pobresa energètica”. A nivell de Catalunya, el 10% de la població es troba en situació de precarietat en respecte als serveis bàsics. La dificultat de pagar l’aigua, el gas i la llum, s’ha sumat aquest 2014 una altra pujada del transport públic. És un augment que supera l’Índex de Preus al Consum, i que no té en compte la tendència a la baixa dels salaris. Els veïns dels barris de Torre Baró, Ciutat Merdiana i Vallbona, els presenta una gran dificultat no poder moure’s amb transport públic. Un transport públic que ha vist retallada una part important de les línies d’autobusos, principal forma de mobilitat de la gent gran d’aquests barris.

Per més articles que desglossen el document de “No és pobresa, és injustícia”, cliqueu aquí.

 

 

 

Circ social

La formació i el circ social són eines de treball de l’Ateneu Popular 9barris des dels inicis del projecte, a finals de la dècada de 1970. Es tracta d’una proposta de formació artística i d’educació en valors encaminada a la transformació de la persona i el seu entorn més immediat. És un programa global, on els diferents projectes que es duen a terme es barregen, es retroalimenten i generen nous reptes i noves propostes.

La trobada del circ social a finals de 2014.  Jordi Blas

La trobada del circ social a finals de 2014. Jordi Blas

Des d’un projecte participatiu com l’Ateneu Popular 9barris, el treball educatiu en el món del circ  permet assolir fites com: “el desenvolupament de la creació artística – la millora del domini psicomotor del propi cos – el desenvolupament de la capacitat d’interrelació personal – la capacitat d’expressar la pròpia opinió – la utilització del temps de lleure de manera creativa i no consumista – la dinamització comunitària – la promoció de la cohesió social”

Per fer-ho tenen dos escoles:

ESCOLA INFANTIL DE CIRC

A l’Escola Infantil de Circ un total de 16 professors/es treballen amb gairebé 90 nens i nenes i juguen tot fent ús de fins a 14 tècniques diferents. El treball amb grups reduïts (de 6 a 9 alumnes) i la seva organització per edats ha permès l’adaptació als processos individuals i crear un clima de confiança molt favorable per superar els reptes que el circ  ofereix.

ESCOLA JUVENIL DE CIRC

L’Escola Juvenil de Circ s’inicia l’any 2003 i està formada per un equip de 6 professors/es que treballen tècniques com acrobàcia, aeris, teatre o equilibris amb una vintena de joves d’edats compreses entre els 13 i els 17 anys. És un projecte d’educació artística en el lleure, que dóna continuïtat als alumnes de l’Escola Infantil que després volen continuar estudiant. És un espai educatiu global en què es potencia l’adquisició d’una base tècnica de circ de qualitat, i alhora pretén dotar de recursos i actituds els joves.

Font: Ateneu Popular

Fotoperiodismo, vida y pasión (1)

Hoy entrevisto a Jesús G. Pastor, “fotógrafo autodidacta nacido en Barcelona, que ha publicado en el ámbito nacional e internacional (Público, La Vanguardia, Sunday Times, Wall Street Journal, Africa Travel Magazine…) colaborando en el campo del fotoperiodismo con ONGs como Amnistía Internacional y agencias como Corbis, Demotix, Scanpix, 50&Più y Global Voices.”  Pastor es un fotoperiodista nacido en la Trinidad (Nou Barris), que despertó mi inquietud gracias a su página web.

Te has mudado del barrio

Si, hace más de una década. Alguno de estos diez años viajé por Asia y Oriente Medio. Ya hace cuatro que volví de mis viajes, y he ido cambiando de vivienda. Siempre por el centro de Barcelona. Ahora hace seis meses que no visito la Trini

¿Cómo lo viste?

Nou Barris siempre ha vivido con el eje de clases sociales, es un barrio de clase media-baja, trabajadora con problemas sociales. Sin problemas de convivencia, pero con un maltrato institucional histórico. Ya venía maltrecho de antes, supongo que ahora será peor. A la gente, cuanto más pobre, más fácil e impune suele ser maltratarla.

Imagen1

Superviviente de una mina antipersona. Kosovo. Jesús Pastor

¿Qué estudiaste?

Periodismo en la UAB, pero lo dejé para irme de voluntario a Bosnia y Hercegovina durante la guerra de los Balcanes. Trabajé como voluntario sobre todo con víctimas de minas antipersona.

¿No tocaste el periodismo?

Publiqué poca cosa, pero aprendí algunas cosas que al principio es difícil gestionar. Hice un reportaje sobre la guerra en Kosovo. Lo publiqué en un dominical, con unas fotos en blanco y negro, muy buenas, hechas por Ann Christine Woehrl. Era un reportaje de drama humano, de dolor, y al lado había un anuncio de cosméticos, a página completa y a color, con una mujer semidesnuda. En aquel entonces la prensa escrita ya sufría algunas contradicciones profundas y ahora el modelo está en pleno colapso. Los medios de comunicación de masas han sido, y siguen siendo, en demasiadas ocasiones,  la voz de su amo.

¿Algún ejemplo?

El caso paradigmático que os tendrían que enseñar es el del País. Cuando estudiaba aún se hablaba de un gran periódico. Vemos el titular de la muerte de la duquesa de Alba o Emilio Botín, y se llama rebeldes a unas de las personas que tienen más títulos nobiliarios y poder económico de Europa. Otra tendencia es el discurso antiinmigrante con titulares que dicen: “avalancha en la valla de Melilla” o “asalto a la valla”, cuando nosotros somos los que estamos arrasando en Europa. Mi hermana pequeña está trabajando en Munich, ella y la mitad de vuestra generación se irá, y no se habla de avalanchas.

Tanzania-Jesús-Pastor

“Lo mejor de los viajes es ver paisajes que te hipnotizan y encontrar hombres que te sorprenden”. Tanzania. Jesús Pastor

Has hablado de viajes

Después de trabajar como educador en prisiones, en RNE4, el diario Metro y Amnistía Internacional como periodista, me fui 3 años de viaje des de la India hasta Papua.

¿Qué aprendiste?

No es posible resumir tres años en un titular, inténtalo. Aprendí a vivir, a observar, cosa que en este mundo no se hace a menudo. Aprendí a través de la cámara, un magnífico pretexto para para conocer a la gente, para colarte en sus vidas. Cómo no, aprendí a lentamente desaprender mi forma de vida.

¿Cohíbe la cámara?

No son naturales estos objetos, igual que esta grabadora. Ahora la gente lo tiene como algo más normal, no se incomodan tanto como parece. Aunque se va a generar más conciencia de que es una cámara, las hay por todas partes. Habrá otras maneras de relacionarnos con las cámaras y con las imágenes.

Viajar tiene un coste económico

Es mucho más barato de lo que la gente cree. Si quieres ir a un hotel de lujo en Tailandia es caro, en esa misma isla puedes dormir por 3 euros. No tiene ningún mérito viajar, lo haces porque te gusta, porque te puede la curiosidad. Los que trabajan de 8 a 8 son los que realmente se merecen halagos. La gente corriente trabaja como animales de carga para comprarse un coche de 20-30 mil euros. Con ese dinero puedes viajar más de lo que tu cuerpo puede soportar.

Imagen3

Una de las muchas sonrisas posibles de Pakistán. Jesús Pastor

¿Es difícil conectar con estas sociedades tan diferentes?

Estas sociedades no son tan distintas, lo esencial es lo mismo, te amas, te odias, comes, duermes… en estos sitios maduré mi discurso apátrida. Cuando ves que tienen tantas cosas en común, ves que las barreras que se construyen a nivel político, son invenciones para hacerte más infeliz.

¿Por qué los seres humanos se hacen más infelices?

Estas sociedades no son tan distintas en lo profundo, lo esencial del ser humano es lo mismo en todas partes, amar, odiar, comer, dormir, contemplar… Supongo que viajando madura fácilmente el discurso apátrida, cuando ves que existen tantas cosas en común, entiendes que las barreras construidas a nivel político son invenciones, construcciones, como tantas otras. Las barreras nacionales se construyen por envidia y codicia, yo tengo estos recursos y tú no.Y no los quiero compartir. Armaré un ejército y construiré un muro por si se te ocurre venir… Supongo que mi concepción se aleja totalmente del concepto romántico de nación.

¿De dónde surge esta visión del nacionalismo?

La vida que yo he visto, la esencia del ser humano, es la misma. Un retrato mirando a cámara, te transmite lo mismo uno hecho aquí que en Afganistán. Que nos impacte más una tragedia a 20 min de nuestra casa no viene dada por nuestros genes territoriales, sino porque pensamos que podríamos haber sido nosotros. No sé, el impacto viene de una noticia viene dado por muchos factores, la vida es complicada, el periodista no puede esperar una respuesta simple. Quieres continuar la entrevista? Aquí

7700 problemes, cap solució

foto02_residencia

Protesta per l’obertura de la residència. Associació de Veïns i Veïnes de Prosperitat

En l’entrevista amb Carolina Recio vam tractar molts temes de manera superficial, en aquesta nova entrada vull aprofundir en el cas de la residencia del carrer Molí.

Fa 20 anys que els veïns de la Prosperitat van començar a reivindicar aquest equipament necessari per la qualitat de vida dels més vells. El 23% de la població de Nou Barris és gent de la tercera edat.

Gràcies a les reivindicacions veïnals l’equipament es va acabar de construir al 2011, totalment equipat segons indica l’Associació de Veïns en el seu butlletí informatiu. És una residencia per capacitat de 100 interns i 25 en qualitat de centre de dia. Aquesta residència a dia d’avui no ha obert les seves portes. L’equipament ha costat 11 milions d’euros. L’Ajuntament confirma que el trimestre del 2015, any d’eleccions municipals, s’obrirà el centre. S’utilitzaran 90 places de les 100 disponibles, 60 estaran destinades a acollir residents de la residència pública Layret que estarà en obres. Per tant, de les 100 places que es podrien ampliar només es creen 30 places noves.  L’Ajuntament no ha concretat si s’oferiran les 25 places de centre de dia.

residenciacartell

Cartell de la convocatoria de la protesta. Associació de Veïns i Veïnes de Prosperitat

Fa 20 anys a Barcelona governava el Partit Socialista de Catalunya, fins al maig de 2011 quan va guanyar Xavier Trias (CIU). Cal destacar que, tal com passava a escala autonòmica, ICV i ERC van col·laborar amb el govern del PSC. Per això sorprèn la clara aposta per l’equipament que fa ICV o el PSC de Nou Barris aquest any, vigília d’any d’eleccions. ICV diu que “La residència del carrer Molí ha d’obrir amb totes les places”, en un cartell on critica la gestió de CIU. El PSC va criticar en el Ple del Consell de Nou Barris de maig que la residència encara estigués tancada.

Barcelona té 7700 persones en llista d’espera per entrar a una residència. El govern de la ciutat i la Generalitat encara no han proposat una solució clara.

Sant Xibeco, sant de barri!

10547425_555285811284874_4511481383382385859_n

Raúl Díaz

Sant Xibeco, el sant més popular del districte, ha omplert els carrers d’alegria. Del 14 a 16 de novembre, el barri de la Prosperitat només va resar al sant de la Xibeca. “L’obertura de la capella” al Casal de Joves de la Prosperitat va iniciar una festivitat carregada d’alcohol i alegria. El Casal de la Prosperitat i el Casal de Joves de la Prosperitat cedeixen els espais per desenvolupar les activitats organitzades per una comissió de voluntaris. Durant tot el cap de setmana s’han celebrat diversos actes lúdics on la música i la cervesa va ser el gran atractiu per tots aquells que es van animar a gaudir de la festa popular. Una gran traca va donar per tancat un cap de setmana ple de bons moments.

“Sant Xibeco neix fa 13 anys com una gran blasfèmia”, assegura uns dels participants a l’acte. Per què la Xibeca i no una altra beguda alcohòlica o un altre objecte? “La Xibeca és l’alcohol més barat”, així es resumeix tot el que representa des d’un punt de vista sociològic aquesta festa. Un barri humil, treballador, però sobretot alegre, volia passar-ho bé. D’aquestes premisses neix la veneració a una cervesa popular, que omple d’alegria els carrers i fa oblidar els problemes quotidians, i des de fa poc buida les butxaques amb multes de civisme.

13 anys fa que uns joves van decidir emular les processions catòliques, però es van oblidar la virtut i la pulcritud. Cercatasques, anar de bar a bar al ritme de la música, i concerts són les propostes que cada any San Xibeco venera. Una versió pagana que també té els seus evangelis: “San Xibeco que estás en los bares, santificado sea tu nombre, hágase tu voluntad,y déjanos tu ebriedad…”

1511453_10205255124400665_5494139319137755950_n

Àngel Sànchez

Com es demostra dia darrere dia, setmana darrere setmana, les classes populars, tot i ser les més afectades per qualsevol situació econòmica desfavorable, segueixen sent dignes i amb un esperit festiu indestructible.