Una vida lluitant (2)

A partir de la dècada dels 80 el districte comença a agafar forma, l’administració empara aquest territori de Barcelona?

Jo no diria emparar, les dotacions per equipaments públics són majors, i és clar, en una zona on tot estava per fer si que es va millorar el nivell de vida. El govern socialista sempre guanyava a Nou Barris, per totes les polítiques que feia i el vot històric dels immigrants que van arribar als anys 50. Tot i així, sempre hem hagut de lluitar per les nostres condicions de vida.

En què s’assembla i es diferencia el moviment social actual amb el passat?

El solar de l’actual Plaça Soller, centre de les lluites veïnals. 1976. Virginia

A nivell d’estructura no ha variat gaire, seguim fent reunions i ho seguim decidint tot en assemblea. La gent segueix protestant pel que li sembla necessari, i per això quan vam començar a tenir una vida més o menys digna, molta gent va anar deixant de banda la reivindicació social.

Amb la crisi hi hagut un augment de participació?

De participació en les concentracions si, en l’organització no ha variat gaire.

Per què no hi ha una organització forta?

Han creat un sistema on és molt difícil organitzar-se. Tu i tots els que esteu estudiant, esteu atrapats amb els estudis. Els més grans estan atrapats amb la feina. Amb aquesta estructura és molt difícil canviar les coses.

Tens esperances que en les pròximes eleccions municipals es pugi canviar la situació del barri?

Sí, sempre es té l’esperança que el nou govern municipal faci les coses bé, però nosaltres seguirem aquí per comprovar que realment es fa bé.

Quina lluita ha significat més per a tu?

És molt complicat de decidir, he estat en totes. Però la lluita dels semàfors va ser una de les que més em va impactar.

Reivindicació del Metro durant la transició. Arxiu Històric Roquetes Nou Barris

La lluita dels semàfors?

Sí, als anys 60-70 tot el tràfic de Valldaura passava per dintre del nostre barri, i ja hi havia hagut molts accidents. Per això vam decidir tallar durant molts dies a les 5 de la tarda el carrer per on passaven els cotxes. Al principi la policia era permissiva, però després al veure que no ens cansàvem van començar a carregar. En aquests episodis és on es demostrava la solidaritat de la gent. Un dia gairebé m’estava a punt d’agafar la policia i a l’instant següent estava prenent una cervesa a casa d’un veí que m’havia agafat cap a dintre de casa seva.

Aquesta solidaritat s’ha perdut?

No tota, en proporció, quan es fan recaptes d’aliments, Nou Barris és el districte que més aporta. Per tant qui menys té, al final és qui més dona, sempre dintre de les seves possibilitats.

Per acabar, un llibre que hagi marcat la teva joventut.

Només un? Per simplificar et diré dos, encara que he llegit molt, i molts m’han marcat en la meva vida. Roig i blanc de Stendhal (Henry Beyle) i el Capital de Marx. Són llibres que encara em van convèncer més de que la meva lluita era la correcta.