Una vida lluitant (2)

A partir de la dècada dels 80 el districte comença a agafar forma, l’administració empara aquest territori de Barcelona?

Jo no diria emparar, les dotacions per equipaments públics són majors, i és clar, en una zona on tot estava per fer si que es va millorar el nivell de vida. El govern socialista sempre guanyava a Nou Barris, per totes les polítiques que feia i el vot històric dels immigrants que van arribar als anys 50. Tot i així, sempre hem hagut de lluitar per les nostres condicions de vida.

En què s’assembla i es diferencia el moviment social actual amb el passat?

El solar de l’actual Plaça Soller, centre de les lluites veïnals. 1976. Virginia

A nivell d’estructura no ha variat gaire, seguim fent reunions i ho seguim decidint tot en assemblea. La gent segueix protestant pel que li sembla necessari, i per això quan vam començar a tenir una vida més o menys digna, molta gent va anar deixant de banda la reivindicació social.

Amb la crisi hi hagut un augment de participació?

De participació en les concentracions si, en l’organització no ha variat gaire.

Per què no hi ha una organització forta?

Han creat un sistema on és molt difícil organitzar-se. Tu i tots els que esteu estudiant, esteu atrapats amb els estudis. Els més grans estan atrapats amb la feina. Amb aquesta estructura és molt difícil canviar les coses.

Tens esperances que en les pròximes eleccions municipals es pugi canviar la situació del barri?

Sí, sempre es té l’esperança que el nou govern municipal faci les coses bé, però nosaltres seguirem aquí per comprovar que realment es fa bé.

Quina lluita ha significat més per a tu?

És molt complicat de decidir, he estat en totes. Però la lluita dels semàfors va ser una de les que més em va impactar.

Reivindicació del Metro durant la transició. Arxiu Històric Roquetes Nou Barris

La lluita dels semàfors?

Sí, als anys 60-70 tot el tràfic de Valldaura passava per dintre del nostre barri, i ja hi havia hagut molts accidents. Per això vam decidir tallar durant molts dies a les 5 de la tarda el carrer per on passaven els cotxes. Al principi la policia era permissiva, però després al veure que no ens cansàvem van començar a carregar. En aquests episodis és on es demostrava la solidaritat de la gent. Un dia gairebé m’estava a punt d’agafar la policia i a l’instant següent estava prenent una cervesa a casa d’un veí que m’havia agafat cap a dintre de casa seva.

Aquesta solidaritat s’ha perdut?

No tota, en proporció, quan es fan recaptes d’aliments, Nou Barris és el districte que més aporta. Per tant qui menys té, al final és qui més dona, sempre dintre de les seves possibilitats.

Per acabar, un llibre que hagi marcat la teva joventut.

Només un? Per simplificar et diré dos, encara que he llegit molt, i molts m’han marcat en la meva vida. Roig i blanc de Stendhal (Henry Beyle) i el Capital de Marx. Són llibres que encara em van convèncer més de que la meva lluita era la correcta.

Una vida lluitant (1)

Continuant el repàs històric de les últimes entrades, avui parlarem de les lluites socials del nostre barri. Albert Recio, llicenciat en Economia, professor de la UAB i militant històric del moviments socials és la persona escollida per fer-nos cinc cèntims del passat i el present de les lluites veïnals.

Has nascut fora de Catalunya?

No, jo sempre he viscut aquí

Sempre a Barcelona?

Carrer Simancas, Nou Barris. Educación transformadora

Si, jo sóc de Gràcia

Com has acabat a Nou Barris?

Una mica per accident. Jo ja de jove tenia uns ideals d’esquerres, i Gràcia se m’havia quedat petit. Així que amb un amic vam decidir anar a viure fora del barri, i per situacions de la vida vam acabar aquí.

Per què, després de tants anys segueixes vivint aquí?

Nou Barris em va fascinar, era el que jo estava buscant.

Et vas quedar per la gent?

I tant, tot el moviment social, la solidaritat, tot això va fer que formés la meva família aquí. Ara ja porto uns quaranta anys, i no em plantejo tornar a canviar de barri o ciutat.

Durant el franquisme hi havia un moviment estudiantil fort?

Sí, a partir dels anys 60 comença a revifar tot l’esperit reivindicatiu, suposo que per l’intent del règim de no semblar una dictadura. Diria que al 1968 vaig començar a militar, amb 18 anys.

Què et va portar a militar?

Jo vinc d’una família obrera, encara que mai havien estat afiliats sempre hi havia un sentiment de classe. Junt amb això, l’impacte de la primavera del 68 francesa a les universitats va ser molt forta. També participava en una associació excursionista, i això de fer reunions ho portava molt per la mà. Per tant hi havia tots els ingredients perquè jo comencés aquesta etapa.

Vaga a l’empresa Harry Walker, 1971. Arxiu històric Roquetes Nou Barris

Per què ha seguit militant?

Per convicció

Quin canvi hi ha pel districte del franquisme a la democràcia?

A nivell de llibertats hi ha una gran millora, la policia ja no venia a gairebé cada assemblea a dissoldre-la. A nivell de polítiques també ha millorat, encara que hi ha coses que demanàvem als anys 70, com una biblioteca pel barri, i encara no ho tenim. Tot i això ha millorat, quan jo vaig arribar el districte estava a mig fer: hi havia molts carrers sense asfaltar, problemes de mobilitat…

Eren legals les assemblees?

Eren legals les Associacions de Veïns, com el sindicat franquista a les fàbriques, que van ser creats a partir dels anys 60 per tal de mostrar la cara amable del règim. L’organització d’aquestes associacions, però, va permetre a molta gent d’esquerres utilitzar aquesta legalitat franquista per introduir les seves idees, i començar a organitzar-se.

Segueix l’entrevista aquí!

Fotografies d’un passat

Arran de l’última entrevista he decidit fer un recull de fotografies cedides per diferents persones en les xarxes socials. Amb això vull il·lustrar com els veïns de Nou Barris estan orgullosos del seu passat, i els agrada mostrar-lo a tothom interessat. Són fotografies que relaten la humiltat i la senzillesa que caracteritza el barri. A més a més, tenim una fotografia de la Taixonera, la del camp de futbol, que jo pensava que era de Nou Barris i que s’ha infiltrat gràcies a l’ARA. 

Autobus linia 47. AV Torre Baró

Inaguració del Metro de Vilapicina

Torre Baró. Pepe Navarro

Protesta de l’enderrocament del castell de Torre Baró. Arxiu històric Roquetes Nou Barris

Tallers ferroviaris de la Companyia el Hierro Norte, barrio de Porta

Els treballadors de la Pegaso van a buscar els reis amb els seus fills. Inmaculada Vidal

Construcció de Nou Barris. Arxiu Històric de Nou Barris

Conflicte a CALINOVA. Lluita contra la pujada dels lloguers, 1976. E-periódico

Institut Mental, actual Seu del Districte. Ins Congrès

Antic camp de la Taixonera. Anys 80. F Català-Roca, Arxiu Històric COAC

La gran vaga de 1971 dels treballadors de Harry Walker. Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris

«Esperant en l’estació de Torre Baró». Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris

Masia de Can Dragó. Pere Seda i Viñas

Manifestació contra les barraques de Santa Engracia, actual plaça Àngel Pestaña, frutir d’una estafa immobiliaria, van ser enderrocades el 1984. Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris

Nou Barris (no) com Sant Andreu (3)

Nou Barris està allunyada de ser un territori independentista, les organitzacions que representen aquesta tendència són minoritàries al nostre barri. Degut a la immigració espanyola dels anys 50, els veïns es senten molt més espanyols que els seus veïns de Sant Andreu.  Exemple d’això és la presentació de la Taula pel Dret a Decidir una setmana abans de la consulta. L’acte es va celebrar a la plaça Can Fabra i va aplegar un gran nombre de persones.

La Taula pel Dret a Decidir de Sant Andreu s’entén gràcies al marc nacional. Arreu del territori català han proliferat associacions d’aquesta mena, totes amb unes característiques similars. És un projecte que no es posiciona clarament a favor de la independència de Catalunya, sinó a favor de la democràcia, tot i això no ha tingut un gran calatge en el territoris no indepentistes. Totes les postures són benvingudes, però cal destacar que la presencia independentista és major.  És un projecte dirigit a entitats, no a persones individuals. El seu objectiu és donar suport de base a les accions proconsulta del Parlament de Catalunya.

Jordi Banacolocha, gran actor català, va ser l’encarregat de dirigir l’acte. Els parlaments de diferents personalitats i representats d’entitats del barri adherides a la Taula pel Dret a Decidir van reforçar encara més les ànsies democràtiques de la població present. Van tractar diversos temes i en van donar moltes idees. La necessitat de sobirania per poder defensar la cultura i l’educació fou una de les més repetides, sempre relacionada amb la sobirania política i econòmica. La defensa de la democràcia va ser implícita en totes les intervencions, i per això algunes d’aquestes van criticar durament l’immobilisme del govern espanyol.

Presentació de l’acte. Jaume Gil

Les intervencions més llargues van corre a compte del president d’Els Altres Andalusos, Lluís Cabrera, del fundador de la fundació Pare Manel, el Pare Manel i el vicepresident de l’ANC, Jaume Marfany. Cabrera, d’origen popular, va posar molta èmfasi en que la llibertat nacional ha d’anar acompanyada d’una millora de les condicions de vida dels treballadors. Va remarcar que molts dels immigrants procedents de l’Estat espanyol es senten catalans, i aposten pel dret a decidir, fins i tot per la independència. El respecte cap a totes les opinions, cap a totes les formes de pensar van ser les idees que el Pare Manel va voler transmetre. Va afirmar que ell mai havia incitat a cap dels seus feligresos a ser independentistes, sinó a conviure amb altres formes de pensament. “La independència és només el principi” va afirmar Marfany. Així deixava clares les intencions rupturistes del procés sobiranista. Segons Marfany, tenir un Estat és l’única eina, a hores d’ara, per poder lluitar contra la corrupció generalitzada de la política espanyola i catalana, i reconduir l’economia. A la vegada també ha destacat la importància de la cultura i tradicions catalanes per a Catalunya.

L’acte va ser possible gràcies al ingent treball de  les entitats. La Taula pel Dret a Decidir les va convocar cada divendres d’octubre al Centre Cultural els Catalanistes per tal d’organitzar-se de forma eficient. Van ser unes reunions obertes, participatives, on tothom va poder donar la seva opinió.

Nou Barris com Sant Andreu (2)

Heron City des de les altures. David Airob

Barcelona va descartar l’11 de decembre ampliar la gran superfície Heron City, ja que no es va presentar un informe d’impacte comercial.  Nou Barris potser va conseguir salvar el comerç del barri, Sant Andreu sembla que torna a perillar l’Eix comercial.

El passat 25 de juliol, el ple de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el projecte de requalificació dels terrenys propers al centre comercial “la Maquinista”. L’associació de veïns juntament amb un gran nombre d’entitats del barri, rebutgen completament aquesta decisió. Els seu principal motiu és que la concentració de botigues i serveis en un mateix punt, separat del nucli històric comercial,  comporta la destrucció del teixit comercial dels barris (Sant Andreu i Bon Pastor).

Botigues emblemàtiques de Sant Andreu. Dovel.

Les solucions polítiques són mínimes per no dir nul·les, tot i això l’Associació de Veïns de Sant Andreu ha intentat reunir-se amb tots els partits presents a l’Ajuntament de Barcelona. Cal dir que si s’haguessin unit per frenar el projecte ho podrien haver aconseguit. El PP, per la seva part, va defensar completament el projecte davant la AV. Va explicar la seva postura durant més de dues hores davant l’Associació i les diferents entitats. Confia plenament en el model dels centres comercials per sobre del comerç de barri. De forma pràctica va fer el paper de govern, ja que CIU no ha volgut en cap moment explicar el projecte als veïns.

Unibail-Rodamco és un dels majors propietaris de centres comercial d’Europa (986 milions d’euros en beneficis l’any 2013), al 2008-2009 va comprar “la Maquinista”. Ha estat fent pressió perquè es requalifiquessin els terrenys, on ara es troba el pàrquing del centre comercial, d’industrial a comercial i habitatge.

Maquinista, centre de consum. Unibail Rodamco

Actualment “la Maquinista” té 90000 m2 dedicats a sostre comercial. El projecte que es presenta pretén augmentar-lo en 42000 m2. A més a més, es vol construir 625 pisos (50000 m2). Pisos que es sumarien als que encaren resten d’anteriors projectes com el de les Casernes de Sant Andreu, parat fa anys. Els impactes en la circulació viaria de la zona circumdant del centre, en els llocs de treball dels nuclis de Sant Andreu i Bon Pastor,  en la gestió de residus dels habitatges, en l’harmonia arquitectònica dels barris… s’han analitzat de forma insuficient, no més de 4 pàgines per cada aspecte a tenir en compte.

Amb aquesta base, i assessorament legal, l’AV i les entitats s’estan plantejant prendre mesures legals per dilatar el procés i frenar el projecte.

Nou Barris com Sant Andreu (1)

Casernes de Sant Andreu durant la Guerra Civil

Amb una sèrie d’articles explicaré com conflictes socials que es produeixen a Nou Barris, també tenen el seu homòleg a Sant Andreu.

La urbanització descontrolada ha deixat en el nostre paisatge quotidià grans solars on l’herba és l’única beneficiària, urbanitzacions inacabades, edificis buits, construccions megalòmanes…

La immensa superfície on antigament es trobaven les Casernes de Sant Andreu, n’és un exemple. El pla era revitalitzar la zona dotant-la de diversos serveis (Biblioteca, residència d’avis i de joves, poliesportiu…), d’una gran zona verda i d’uns 2000 habitatges (1200 de protecció oficial, 387 dels quals havien de ser de lloguer). Aquest projecte tenia el consentiment de l’Associació de Veïns, la realitat no. A dia d’avui falten la gran majoria de serveis, s’han construït només 221 habitatges, i la zona verda són les runes de la caserna militar. Per què? Perquè es va prioritzar la construcció d’habitatges, la part més rendible del projecte, però la seva venda no va ser fructuosa. I perquè l’inici de la crisi va portar la fallida de la constructora i la frenada de les obres, amb els seus costos afegits per l’Administració.

Un altre cas de reestructuració urbanística en el nostre barri, no fallit però si incomplet, és el de

El futur de les Casernes?

Can Portabella. Es va enderrocar l’antiga fàbrica tèxtil Societat Llanera Barcelonesa i s’hi van construir 220 habitatges d’ús comercial amb capital privat. El problema radica en la obligatorietat de construir 80 pisos de protecció oficial i no fer-ho. El motiu? Els pisos de protecció oficial a l’època del “boom” immobiliari eren molt menys rendibles pels promotors. Actualment són els únics que tenen sortida en un mercat tan degradat com l’immobiliari. Potser per això s’ha iniciat la construcció d’aquests habitatges 10 anys després. El finançament s’aconseguirà mitjançant la venda sobre plànol. Cal destacar que cap govern municipal ha fet res perquè les obres continuessin endavant, ha estat la iniciativa privada que aprofitant el moment actual vol treure’n rèdit.

Aquests casos fan palesa la poca preocupació de l’Ajuntament per l’accés de les classes populars a l’habitatge. Es promociona la venda i el lloguer de mercat per atraure a compradors amb un cert nivell adquisitiu i no es tenen en compte les dificultats d’un gruix important de la població. La renda per càpita al barri de Sant Andreu es troba un 27% per sota de la mitjana de Barcelona, la de Nou Barris un 40%.

Present de les casernes

La promesa de serveis, i la construcció d’habitatges innecessaris té el seu parentesc a Nou Barris en casos com la residencia del carrer Molí.

No és pobresa, és política municipal (3)

En aquest article parlarem de les conseqüències que té aquesta dura situació pels veïns i veïnes de Nou Barris.

L’experiència de les entitats veïnals constata que la salut dels veïns ha empitjorat, tot i que no

Protesta contra el cierre del CAP de la Guineueta. Felipe Blasco

poden quantificar-ho per “manca de protocols clars i de sistemes de seguiment”. Es té constància d’un augment de les malalties mentals, ansietat, depressions són el pa de cada dia de molts veïns afectats per la crisi.  La manca de diners fa que famílies dediquin el poc que tenen a cobrir les necessitats bàsiques, com l’alimentació, relegant en últim terme la salut.

La impossibilitat de pagar un dentista ha portat un empitjorament de la salut bucodental. Això també succeeix en la sanitat pública, hi ha hagut un augment de sol·licituds per rebre ajudes per poder pagar els medicaments. “El tancament de llits, llistes d’espera i un menor temps d’hospitalització es tradueix en un increment de cura a la llar”. Això incrementa els gestos familiars, i a la vegada fa que les dones s’hagin d’ocupar dels malalts, ja que el sistema social actual les empeny a fer-ho, sobrecarregant de feina al gènere femení.

Segons un estudi del Síndic de Greuges (2013), la malnutrició infantil a Catalunya és un fet. A les escoles i instituts de Nou Barris hi trobem cada vegada més casos concrets i cada cop més freqüents de nens i nenes que passen gana. Nou Barris és el primer districte en la demanda de beques menjadors. El darrer curs s’han concedit 2700 més beques a Nou Barris que a Sarrià. Això ens dóna una idea de la situació en la que es troba el districte. Entitats com el Banc d’Aliments ajuden a pal·liar aquest greuge, però no té en compte la precarietat energètica. Hi ha gent que rep llegums seques, però no les poden cuinar.

No és pobresa, és política municipal (2)

El passat 3 de novembre els desnonaments que pateix constantment Nou Barris van rebre una cobertura mediàtica més important. 16 desnonaments en un dia no passa a qualsevol lloc. El document de “No és pobresa, és injustícia” analitza amb detall aquesta problemàtica.

Un de cada quatre desnonaments que es van produir a Barcelona l’any 2012, es van portar a terme a Nou Barris. Les solucions per part de l’Ajuntament són totalment insuficients, només “s’ha donat resposta habitacional a un 4,3% de les necessitats”.  Això té unes conseqüències nefastes pels barris, “moltes famílies viuen en condicions d’infrahabitatge”, unes males condicions habitacionals porten a un empitjorament general d’aquella família. En un sol pis hi poden viure moltes més persones del que correspondria. Per una altra banda, veiem molts pisos buits i tapiats. A més a més, l’empobriment dels veïns també porta la degradació de la finca, ja que no es pot pagar el manteniment. Això porta a tensions i a problemes de convivència. El veïnat s’ha recolzat principalment en una entitat per solucionar els seus problemes habitacionals, 500×20. “Fa una tasca cotidiana de seguiment i acompanyament de les persones afectades, i denuncia el degoteig de desnonaments als nostres barris”.

“No és pobresa, és injustícia” denuncien que aquesta situació insostenible, quan a més a més de no saber on dormiràs, tampoc saps si tindràs llum, gas i/o aigua. Actualment és gairebé impossible conèixer l’abast real de la “pobresa energètica”. A nivell de Catalunya, el 10% de la població es troba en situació de precarietat en respecte als serveis bàsics. La dificultat de pagar l’aigua, el gas i la llum, s’ha sumat aquest 2014 una altra pujada del transport públic. És un augment que supera l’Índex de Preus al Consum, i que no té en compte la tendència a la baixa dels salaris. Els veïns dels barris de Torre Baró, Ciutat Merdiana i Vallbona, els presenta una gran dificultat no poder moure’s amb transport públic. Un transport públic que ha vist retallada una part important de les línies d’autobusos, principal forma de mobilitat de la gent gran d’aquests barris.

Per més articles que desglossen el document de “No és pobresa, és injustícia”, cliqueu aquí.

 

 

 

No és pobresa, és política municipal (1)

Amb una sèrie d’articles desglossaré el document presentat per Nou Barris Cabrejada per criticar la política municipal.

“No és pobresa, és injustícia»: Nou Barris Cabrejada torna a Plaça Sant Jaume”, així es convocava als veïns de Barcelona, en especial als de Nou Barris, perquè es manifestessin encontra de la desigualtat sistemàtica que s’ha instaurat a la ciutat. El veïnat barceloní, convocat per Nou Barris Cabrejada, va mostrar pel centre de la capital catalana el seu descontent amb les polítiques socials de la ciutat.

“No és pobresa, és injustícia” es va presentar el 20 de novembre on ja van convocar la mobilització del passat 11 de desembre. Aquesta campanya de Nou Barris Cabrejada pretén mostrar el diagnòstic erroni que fa l’Ajuntament de la situació del districte. Un centenar d’entitats donen suport a l’anàlisi alternatiu que s’ha fet per la campanya. S’han analitzat qüestions cabdals per la vida, la renda familiar, l’habitatge o la salut. Fan una crida a l’administració perquè canviïn la tendència dels últims 20 anys i aportin els recursos necessaris perquè els veïns puguin tenir una vida digna al districte.

“Nou Barris és el districte més pobre de Barcelona” si ens remetem a les dades de 2012. La renda familiar de Nou Barris es situa 8100 euros per sota de la mitjana de Barcelona de 18900€/any. Sarrià presenta uns guanys anuals per cada família de 33470€.

11130 persones han estat ateses als Centres de Serveis Socials Bàsics de Nou Barris. Aquesta xifra representa el 15,7% del total a Barcelona (70930 persones). Els Serveis Socials del barri no són capaços de presentar una solució integral a totes les demandes, fins i tot no poden arribar a atendre algunes peticions. A més a més “s’està estigmatitzant i controlant la pobresa” amb l’enduriment de l’accés a les prestacions socials.

Aquesta situació es reflexa amb moltes altres dades que seguiré analitzant en posteriors articles, però sobretot al carrer tal com indiquen des de la plataforma Nou Barris Cabrejada.

Circ social

La formació i el circ social són eines de treball de l’Ateneu Popular 9barris des dels inicis del projecte, a finals de la dècada de 1970. Es tracta d’una proposta de formació artística i d’educació en valors encaminada a la transformació de la persona i el seu entorn més immediat. És un programa global, on els diferents projectes que es duen a terme es barregen, es retroalimenten i generen nous reptes i noves propostes.

La trobada del circ social a finals de 2014. Jordi Blas

Des d’un projecte participatiu com l’Ateneu Popular 9barris, el treball educatiu en el món del circ  permet assolir fites com: “el desenvolupament de la creació artística – la millora del domini psicomotor del propi cos – el desenvolupament de la capacitat d’interrelació personal – la capacitat d’expressar la pròpia opinió – la utilització del temps de lleure de manera creativa i no consumista – la dinamització comunitària – la promoció de la cohesió social”

Per fer-ho tenen dos escoles:

ESCOLA INFANTIL DE CIRC

A l’Escola Infantil de Circ un total de 16 professors/es treballen amb gairebé 90 nens i nenes i juguen tot fent ús de fins a 14 tècniques diferents. El treball amb grups reduïts (de 6 a 9 alumnes) i la seva organització per edats ha permès l’adaptació als processos individuals i crear un clima de confiança molt favorable per superar els reptes que el circ  ofereix.

ESCOLA JUVENIL DE CIRC

L’Escola Juvenil de Circ s’inicia l’any 2003 i està formada per un equip de 6 professors/es que treballen tècniques com acrobàcia, aeris, teatre o equilibris amb una vintena de joves d’edats compreses entre els 13 i els 17 anys. És un projecte d’educació artística en el lleure, que dóna continuïtat als alumnes de l’Escola Infantil que després volen continuar estudiant. És un espai educatiu global en què es potencia l’adquisició d’una base tècnica de circ de qualitat, i alhora pretén dotar de recursos i actituds els joves.

Font: Ateneu Popular